Imatges d’Alícia: Peter Newell

Aquest artista nadiu d’Illinois d’avui, Peter Newell (1862-1924), és tota una alegria. Il·lustrador i escriptor d’imaginatius llibres per infants, va ser autor també d’una tira còmica (The Naps of Polly Sleepyhead) sobre els malsons d’una nena, potser influenciat pel Little Nemo de McCay. Però la seva originalitat rau en llibres com “Topsys and Turvys” (1893), on la mateixa imatge es presta a diferents interpretacions segons el sentit amb que es contempla.

Aquests innocents nens indis passen així els seus primers anys.

Però més tard, és amb alts barrets de pells que apareixen.

L'elefant es recolza a la tanca i es pregunta com és que...

...l'estruç té un coll més llarg i una boca més petita que la seva.

Encara millors són “The Hole Book”, on una bala disparada a la primera pàgina forada tota la resta del llibre, o “The Rocket Book”, on el coet que encén un vailet al soterrani va causant estralls als successius pisos superiors. Però el més divertit de tots és “The Slant Book”, un llibre en format romboïdal que relata la persecució d’un cotxet de bebè, escapat de les mans de la mainadera. Per fortuna per a nosaltres, tant “El llibre del coet” com “El llibre esbiaixat” han estat publicats per Thule Ediciones, en versió catalana de Miquel Desclot i també en castellà. Us els recomano, tant si teniu infants com si no.

Peter ja havia realitzat la portada d'una "Nursery Alice", basant-se en els originals de Tenniel (la podeu veure a l'inici de l'apunt); però el 1901 dibuixà la seva pròpia versió. Molt expressiva i lleugerament caricaturesca, m'agrada força, no cal dir-ho. I la il·lustració del Jabberwock crec que prefigura Max.

El teu país d’Itàlia, la teva ciutat de Roma

Fa mesos que tenia a la pila dels llibres per llegir “Un día perfecto” de Melania G. Mazzucco (Anagrama, 2008). No sé perquè el vaig decidir comprar en aquella època feliç en que no tenia pila de llibres pendents de llegir i em podia permetre algunes exploracions literàries. El fet és que aquests dies n’he començat la lectura i no he pogut parar fins l’angoixant final.

“Un dia perfecto”, que manlleva el títol de la cançó homònima de Lou Reed i que, per tant, no cal prendre la seva perfecció d’una forma del tot literal, és una novel·la coral sobre 24 hores a la ciutat de Roma. En l’interval que va d’una mitjanit a una altra seguim les activitats quotidianes dels membres de dues famílies interrelacionades: la d’un polític de l’òrbita berlusconiana i la del cap de la seva escorta. El primer, casat amb una dona vint anys més jove, amb una filla de set anys que aquest dia celebra el seu aniversari en un vell palazzo i amb un fill antisistema fruit del seu primer matrimoni. El guarda-espatlles, separat de la dona, a la que encara estima, amb una filla adolescent i un fill que va a la mateixa classe que la filla del polític.

Vint-i-quatre hores d’aparent normalitat durant les quals uns van a la feina i altres a l’escola, el candidat fa campanya, l’esposa jove va a la perruqueria, l’adolescent es fa un piercing i el xicot antisistema fa volar un McDonald’s. Un tall de vida romana poblada per personatges que bé podrien haver caigut en el tòpic (el polític corrupte, la casada insatisfeta, el maltractador…) si no fos per la precisió amb que Mazzucco retrata els més petits detalls d’un dia a dia ben concret, per la perspicàcia per ficar-se sota la pell de personatges tan diversos i sobretot per la seva gran categoria literària.

I així, de mica en mica, d’hora en hora, d’un barri a un altre, els diferents conflictes soterrats van sortint a la superfície fins conduir-nos a un final devastador.

******

Un atractiu suplementari d’aquesta novel·la és el de permetre’ns una mirada al dia a dia de la capital italiana. Roma, com passa amb Viena o amb Venècia, se’ns apareix tan carregada d’història i de passat que sovint la contemplem amb ulls de turista i oblidem que allí hi viu gent de carn i ossos que sagnen quan les punxen, com nosaltres.

Almenys aquesta havia estat la meva esbiaixada visió fins que vaig conèixer “El meu país d’Itàlia”, un dels meus primers amors de la blogosfera. Alguna vegada l’hauré citat, però em sembla que mai n’he parlat explícitament. Maria, la seva autora, és una castellonenca que viu i treballa a Roma i que des del seu bloc, amb apunts concisos però extraordinàriament ben escrits, ens informa tant de la quotidianitat romana com dels esdeveniments del país (i prou sabeu que la península itàlica ens ofereix darrerament poques alegries: terratrèmols, brots diaris d’homofòbia i xenofòbia, atemptats a la llibertat d’expressió, befes a la justícia… i darrera de (gairebé) tot això la presència d’aquest maligne, innombrable i ple de bótox).

Maria parla amb claredat i sentit de la justícia de tots aquests afers d’actualitat, però també és capaç de fixar-se en les coses petites i destil·lar-ne una poesia sòbria, gairebé reticent, però que et toca de ple. Un botiguer d’origen sefardí que enyora les xufles, la tessel·la desplaçada al bany del Chelsea Hotel, la vil·la que Cèsar oferí a Cleopatra als afores de Roma, uns elefants passant sobre el pont de Brooklyn, un gasòmetre, un claustre, un vell combatent… Ací podeu trobar un recull d’alguns dels seus motius. Només advertir-vos que Maria és una cortazariana i una culé irredimible, problemes que, crec, tots podem passar per alt.

Encara no coneixem personalment Maria, tot i que esperem que el 2010 solucioni aquesta anomalia passatgera, però qualsevol que la llegeixi veurà que té el cap i el cor molt ben posats. Si no la coneixeu, us recomano que hi feu una ullada i que us deixeu enamorar.

Vampirs

Si fos una adolescent amb les hormones degudament destarotades, potser jo també seria una seguidora més de les sagues crepusculars que tanta fortuna tenen actualment. El cert és que els vampirs estan molt de moda, en tota mena de formats: en llibres, pel·lícules i sèries televisives, en versions posades al dia, de vegades edulcorades, d’altres més sexualitzades. Almenys l’alcalde Hereu ho ha entès així, o no em direu que aquest cor amb ullals no és la cosa més transgressora que ha parit el gabinet de dissenyadors municipal per a felicitar-nos les festes.

Però el senyor de les tenebres i la seva colla d’acòlits succionadors no es compten entre els meus mites favorits, que jo sóc més aviat de llum i taquígrafs.

L’altre dia en Girbén ens recordava la brillant conferència d’Hernán Casciari sobre la suposada mort dels blocs, una mort tan anunciada i postergada com ho és la mort de la novel·la, del teatre o de la burocràcia. Estic força d’acord amb les tesis de Casciari, només discrepo en el seu tractament dels blocs com una eina d’escriptura més, a la qual equipara amb les tauletes d’argila, la pissarra o el bolígraf. Els blocs, a diferència d’aquests estris de redacció que són purament instrumentals, i a diferència també de l’eina de publicació per excel·lència que és el llibre, compten amb el benefici de la interactivitat. I no només la interactivitat “a posteriori” que ofereixen els comentaris reactius del lector i les respostes que hi fa l’autor (que ja em semblen prou interessants), sinó també la interactivitat “a priori”, que en molts casos és la veritable mare de l’apunt.

Em volia referir aquí al benvingut acte parasitari pel qual la visita a blocs amics o coneguts incita la flama, inspira, pol·linitza i crea un apunt des del no res. De vegades l’origen és un repte descarat, però d’altres és un suggeriment del tot residual. Algú proper m’insinua que en aquest joc d’influències hi ha una mica d’ensabonament mutu; no hi estic d’acord, no crec que ningú escrigui res aliè als seus propis interessos, cadascú s’apropia del tema per fer rodar el seu molí.

La veritat darrera és que ens anem xiuxiuejant un programa sense adonar-nos-en. Dissenyem un mapa del signe dels temps, on les nostres personalitats diverses configuren les seves geografies i les seves riques irregularitats topogràfiques. La realitat comença a tenir un perfil dibuixat per les nostres opinions, aversions i dèries. I, la veritat és que m’agrada ser un d’aquests petits vampirs que, tot xuclant i xuclant al seu voltant, creix cada dia una mica més.

Martin Gardner: matemàgic

Segurament pels matemàtics de la meva generació, o els lleugerament anteriors i posteriors, la figura de Martin Gardner deu representar una mena d’adorable avi tutelar. Aquest venerable ancià de Tulsa (Oklahoma), que ara va pels 95 anys, és per a mi una de les poques persones a les que concedeixo una natura una miqueta heroica. Trobo molts motius per estimar Gardner (encara que només sigui perquè ell i la seva família visqueren molts anys a l’Euclid Avenue de Hastings-on-Hudson, NY), però intentaré ser objectiu i fer aquesta adoració extensiva a un públic profà.

El primer motiu és el menys compartible (per la poca popularitat que tenen les matemàtiques entre la població): Gardner escrigué, entre el 1956 i el 1981 la pàgina de passatemps matemàtics de la revista “Scientific American”. D’aquells articles s’han publicat força reculls en forma de llibre que, fins i tot, s’han editat al nostre poc il·lustrat país (els podeu trobar sobretot a Alianza i a Labor). Gràcies a ell vaig descobrir matèries tan interessants com els poliòminos, el Joc de la Vida (gairebé res a veure amb el veritable joc de la vida), les tessel·les de Penrose o el joc d’El·leussis. El dia que em vagui us donaré la tabarra amb aquestes diversions matemàtiques fàcils d’entendre i tanmateix difícils de dominar.

En segon lloc, Gardner (que es declara un teista que no necessita religions, el meu tipus favorit de teista) fou allà pels anys 50 un dels primers adalils del moviment escèptic, aquest que intenta despullar les pseudo-ciències de la seva pàtina científica per deixar a la vista el seu afrentós "pseudo". Prediccions astrològiques, guariments miraculosos, contemplació d’ovnis, telepatia i religions alternatives han passat sota el seu microscopi per reduir-los a l’absurd del que mai no haurien d’haver sortit. “La ciencia: lo bueno, lo malo y lo falso” a Alianza és un clàssic del gènere, "Los porqués de un escriba filósofo" a Tusquets també és força interessant. El meu estimat Shermer de segur és fill espiritual de Gardner.

En tercer lloc (i el més proper al meu cor), Gardner és el responsable de l’edició anotada més famosa dels dos llibres d’Alícia (i de “La caça del snark”, de passada). Tan famosa és l’edició, que les paraules “The Annotated Alice” venen acompanyades d’un símbol de “trade mark”. En les seves modèliques notes Gardner evita sempre que sigui possible les interpretacions aventurades (psicoanalítiques, polítiques, víctimes del molt voluble “air du temps”) i es centra en raons històriques, semàntiques, lògiques o matemàticament palpables.

En definitiva, Gardner és un d’aquests tipus amb el cap ben moblat a qui se’ls agraeix la companyia i l’existència.

Una teràpia monstruosa

“Where the wild things are”, escrit per Maurice Sendak l’any 1962 és un petit clàssic de la literatura infantil. Bàsicament un llibre d’imatges (el text només conté 9 frases), narra la història de Max, un nen que fa trapelleries per casa seva i la seva mare el castiga sense sopar; al dormitori comença a imaginar que s’embarca cap a una illa on viuen les “Coses Salvatges”. Demostra el seu valor, mirant-los als ulls sense parpellejar, i l’anomenen Rei de les Coses Salvatges. Junt amb els seus nous amics fan tota mena de poca-soltades, fins que Max comença a sentir-se enyorat i torna al seu dormitori, on troba el seu sopar, encara calent. Maurice Ravel, per cert, va escriure la meravellosa òpera “L’enfant et les sortilèges” amb materials molt similars.

El poder de les seves il·lustracions i la indubtable càrrega simbòlica de la història ha atret des de la seva publicació molts adaptadors, el darrer d’ells el cineasta Spike Jonze sota el títol de “On viuen els monstres”. No li negaré coratge per convertir un conte de tan admirable concisió en un llargmetratge en imatge real de 100 minuts i cal reconèixer que l’home s’ha pres la tasca seriosament. Per començar va requerir l’ajuda del gran escriptor Dave Eggers perquè col·laborés amb el guió. [Curiosament, aquest any Eggers ha publicat una novel·la que desconec, “The Wild Things” (“Los Monstruos”, Mondadori, 2009), inspirada en el llibre de Sendak.] El mateix Sendak participa com a coproductor de la pel·lícula tot i que no va voler intervenir directament en la realització. El seu consell a Jonze fou que rodés quelcom de personal sense ser condescendent amb els nens.

L’estratègia seguida pels guionistes per inflar la història inicial ha estat singularitzar els monstres i dotar-los de psicologia i de conflictes entre ells. És una opció intel·ligent, ja que així la colla de monstres actua com a correlat de l’estructura familiar de la que Max ha fugit. En contemplar el nen les relacions d’aquestes “coses” salvatges sembla que recapaciti sobre el seu lloc en el món, com si es trobés protagonitzant un psicodrama terapèutic. No he pogut evitar recordar l’obra que va fer Albert Boadella amb el Teatre Lliure, “Operació Ubú”.

La idea, com he dit, és bona, la corporeització dels personatges de Sendak en peluixos animats està aconseguida i la banda sonora del meu admirat Carter Burwell (habitual tant de Jonze com dels germans Coen) i de la vocalista dels Yeah, Yeah, Yeahs, Karen O., m’ha semblat molt bona; però he de confessar que, malgrat haver passat una nit de cap d’any gens “destroyer”, hem clapat un bon tros de la pel·lícula.

Em sap greu, perquè estic segur que no és una pel·lícula dolenta (en Robert ens l’havia recomanada), perquè la seva ambició és saludable, perquè no fa cap concessió als gustos del públic i perquè segurament és una de les històries més estranyes que mai veureu en una pantalla. Però no hem sabut entrar en la suposada psicologia dels monstres, tan arrauxats, tan donats a les reaccions violentes i destructives, tan imprevisibles i immadurs. No sé jo què en pensaran els nens espectadors (tot i que el film no està adreçat específicament a cap grup d’edat concret), però intueixo que ells també es quedaran amb el conte original, on les complexitats de la història només estan suggerides i les poden vestir amb les seves vivències i la seva pròpia imaginació.

Imatges d’Alícia: Blanche McManus

Com suposo que molts de vosaltres us haureu llevat lleugerament perjudicats, l’apunt d’avui serà una cosa amable i passadora.

Blanche McManus (1870-1935) fou una il·lustradora americana que es va fer popular al tombant del segle publicant amb el seu marit llibres de viatges on es treia profit de les noves possibilitats que oferia l’automòbil. Ell s’ocupava d’escriure el text i ella hi afegia les il·lustracions.

El 1899 van editar una versió dels llibres de Carroll que deu presentar les primeres imatges d’Alícia a l’altre costat de l’Atlàntic, una Alícia vestida de forma refistolada i amb un cap que em recorda el de Shirley Temple. La paleta de colors es redueix al verd i el vermell.

Vell 2009

Un jardí de Toronto (foto by allau)

Gira la Terra al voltant del Sol i, quan completa una el·lipse, diem que ha passat un any. És un fet astronòmic indiscutible. Ara, que l’any comenci demà o qualsevol altre dia és una decisió arbitrària, com demostren les tradicions de tantes altres cultures. Plantejades així les coses, no deixa de ser una mica absurd que intentem buscar-li un sentit unitari a aquest farcell de 365 dies; però, humans com som, ens agrada parcel·lar el continu del temps i pensar que tot són fites per arribar a algun lloc.

Mirem llavors enrere per contemplar l’any que s’acomiada. Ha estat un bon any? Ha estat un mal any? O potser un any d’anar fent? No hi ha hagut grans ensurts ni sorpreses, i això ja és d’agrair (bé, n’hi ha hagut una de sorpresa, però espero parlar-ne l’any que ve). Les rutines estan ben establertes: la monotonia de la feina, el respir de les vacances (Tolosa, Londres, Quebec, Saragossa, Palerm), Josep sempre a prop, els pocs amics a qui cada dia veus menys, música, llibres i pel·lícules, també cada dia menys... Potser el curs natural d’una persona còmodament instal·lada a la cinquantena.

Afegiria també un lent retorn vers una escriptura més creativa, activitat que vaig abandonar durant molts anys i que ara he retrobat gràcies al bloc. Perquè de segur és aquest bloc i tot el que m’ha dut el gran tret unificador del 2009.

Si bé el vaig inaugurar l’octubre del 2008 sense saber gaire bé què en faria, no ha estat fins enguany que he superat els balbucejos inicials, he consolidat una manera de fer i he establert un ecosistema d’amics que m’han ofert moltes alegries i complicitats. Gràcies a aquest allau quotidià he reprès el contacte amb el món de la literatura, he viscut alguna casualitat engrescadora, s’ha obert la possibilitat d’alguna aventura extravirtual i sobretot he conegut persones amb les que ve de gust passar l’estona. Així, allò que va començar com una excusa per tornar a ajuntar paraules, un mer exercici de digitació per a un pianista desentrenat, ha esdevingut el cor dels meus dies, font de coneixements impensats, continu motiu de superació, la inesperada sorpresa diària i una alegria, t’ho miris com t’ho miris.

A tots vosaltres, ja que avui toca dir-ho, us desitjo un Feliç 2010, perquè us ho mereixeu. I demà serà un altre dia. I un altre any.