La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCIX. Bartlebooth, 5

Llum escialític

El capítol té un íncipit que en francès diu «Je cherche en même temps l’éternel et l’éphémère». Amb tota seguretat es tracta d’una citació de «Les revenentes», aquella obra de Perec on l’única vocal és la ‘e’. Bats i Lladó se’n surten prou bé amb una versió igualment monovocàlica: «Cerc ensems l’etern e el vent».

Som al despatx de Bartlebooth, una peça quadrada amb prestatgeries de fusta fosca gairebé buides. Queden encara 61 capses negres, tancades amb cintes negres segellades amb lacre: són els puzles pendents de reconstruir. Al sostre un llum escialític, com els que es fan servir a les sales d’operacions, il·lumina una taula coberta amb una tela negra on hi ha un puzle gairebé acabat. Representa un petit port dels Dardanels que, per la seva descripció, bé podria ser una de les ciutats imaginàries d’Italo Calvino.

Bartlebooth seu davant de la taula i té al costat una tetera, una tassa, un pot de llet, una ouera amb l’ou intacte i un tovalló blanc enrotllat dins d’una anella dissenyada per Gaudí pel refectori del col·legi de les Teresianes. [No he sabut trobar cap referència a aquesta obra de Gaudí] Finalment tenim l’oportunitat de veure el protagonista de la novel·la: «un vell escanyolit, gairebé descarnat, amb el cap calb, la cara color de cera, els ulls apagats…»

«És el vint-i-tres de juny de mil nou-cents setanta-cinc, gairebé a les vuit del vespre». Variacions d’aquesta mateixa frase es repeteixen com una lletania al principi dels següents sis paràgrafs, mentre es recorda el que estan fent els habitants de l’edifici en aquest mateix moment i que hem anat descobrint al llarg de la novel·la. Hélène torna a recosir la màniga dreta de l’americana de Smautf, Isabelle Gratiolet continua construint un castell de cartes, Hutting treballa en el retrat d’un industrial japonès, Gilbert Berger baixa de nou el cubell de les escombraries i al saló de la senyora Moreau dos gatets dormen ben tips.

És el vint i tres de juny, a punt de tocar les vuit. Bartlebooth acaba de morir. El seu gran projecte queda inconclús, no només pels entrebancs diversos que l’han retardat, sinó també per una venjança secreta que ara s’ha fet palesa.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCVIII. Réol, 2

La totalitat del capítol s’ocupa de la «Història de la jove parella que va comprar un dormitori». En efecte, el jove matrimoni Réol es va encapritxar d’un dormitori modern que havien vist als magatzems on Louise treballava de facturadora. Amb l’armari amb llunes, el tocador, les tauletes de nit i el cobrellit, el conjunt pujava més d’onze mil francs. Malgrat que l’empresa li va concedir a la seva empleada un crèdit preferent de vint-i-quatre mesos sense entrada, la quota a pagar s’enduia bona part del sou de tots dos. Maurice, el marit, que treballava d’ajudant de redacció a la CATMA (Companyia d’Assegurances de Transports Marítims), va decidir demanar un augment de sou. [Perec té un text teatral, L’augmentation, que tracta d’aquest mateix tema.]

El que va succeir a continuació podria constituir l’argument d’una pel·lícula neorealista italiana. L’augment de sou requeria una entrevista amb el cap de servei, personatge tremendament ocupat (o especialista en fugir d’estudi, segons com es miri). Les successives cites es van anar cancel·lant pels motius més variat (malaltia, vacances, reunions imprevistes…) Finalment el cap de servei va delegar el problema en la Direcció de Personal, que prenia aquestes decisions només el mes de novembre. Guillaume llavors va decidir canviar de tàctica i sol·licitar un ajut per a joves matrimonis (això els va obligar a casar-se). Quan van aconseguir presentar la nombrosa documentació, començaren les vacances. Els Créol es van quedar a París i treballaren —ell com a rentaplats i ella com a venedora de tabac i souvenirs de París— al restaurant bulgaro-xinès La Renaissance. La situació va anar empitjorant en els mesos següents, fins que es van trobar a les portes del desnonament. Llavors es produí el miracle que va donar a aquesta història un final feliç. No seré jo qui el reveli.

Acaba el capítol amb la descripció de l’esplendorós dormitori —«Sobre la moqueta de niló violeta, al mig de la paret del fons, el llit és una closca còncava folrada amb un teixit que imita l’antilop, color ambre, acabat «gran albarder» amb cinturó i sivella de coure i un cobrellit de pell acrílica de color blanc»—, on ara s’hi ha afegit un bressol per donar la benvinguda al quart membre de la família.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCVII. Hutting, 4

 

Arbres embolicats per Christo

Ara que Hutting fa servir la petita cambra que ha habilitat a la llotja per realitzar els seus retrats, el gran taller ha quedat abandonat. Durant uns anys, a finals dels cinquanta i principis del seixanta, fou l’escenari d’animades trobades artístiques que es coneixien com els «Dimarts de Hutting». Es citen uns quants artistes de diverses especialitats (possiblement tots ficticis), entre els quals vull destacar l’intel·lectualista italià Martiboni —autor del bloc de metacrilat amb gossos dissecats que apareixia al capítol LXXXIII— i el «verbalista» espanyol Tortosa. En aquesta mena de happenings podia succeir que un pintor pintés un quadre mentre un músic de jazz tocava, un poeta recitava i un acròbata s’inspirava per fer complicades piruetes. La llista dels participants resulta ben divertida:

A continuació van rellevar-se un obrer místic, una vedette de striptease, un venedor de corbates, un escultor que s’autoqualificava de neo-renaixentista i que va tardar uns quants mesos a treure d’un bloc de marbre una obra intitulada Quimera [Chimère a l’original, Jimena en castellà] (al cap d’unes setmanes, una esquerda inquietant va aparèixer al sostre del pis de sota [can Cinoc], i Hutting va haver de restaurar-lo i refer el parquet), el director d’una revista d’art, un èmul de Christo que embolicava en bosses de niló diminuts animals vius; una cantant de cafè-concert que deia «morenàs» a tothom…

També es menciona «una otària malabarista que consumia quantitats de peix esfereïdores» i que crec que en català hauria de ser «lleó marí».

Aquestes reunions es van anar apagant, mentre els anys seixanta portaven actituds més eixelebrades. Hutting va haver de reconèixer que tot plegat l’avorria i el 1961 les va donar per acabades.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCVI. Dinteville, 3

 

El dodecaedre ròmbic a la natura

La sala de bany i, a través d’una porta semioberta, el dormitori del doctor Dinteville. Una transcripció de les Danses de Hans Neusidler (1508 - 1563), el Gran Diccionari de Cuina d’Alexandre Dumas (père), una copa de vidre amb models de cristal·lografia (el prisma recte de base hexagonal, el cubooctaedre, el dodecaedre ròmbic…), un quadre d’un tal D. Bidou (possiblement apòcrif) amb una noia ajaguda a un prat, espellofant pèsols. A la tauleta del lavabo, uns quants objectes d’higiene personal. Crida l’atenció «una màquina d’afaitar, tipus navalla, amb funda de pell de xagrí». Al DIEC, el xagrí és una pell de cabra adobada que té un tacte molt especial; però l’original galuchat és un cuir fet a partir de peixos cartilaginosos com els taurons i les rajades.

Una capsa de galuchat

A continuació es narra la història del doctor Dinteville que, un cop acabats els estudis a la facultat de Caen i més aviat mancat d’ambicions, va adquirir la consulta d’un metge generalista i es va conformar amb convertir-se en un bon metge de províncies. Però abans d’incorporar-se al seu destí, un dia que va pujar a les golfes va descobrir un opuscle titulat De structura renum que havia escrit el seu avantpassat Rigaud de Dinteville. Entusiasmat per la troballa, va decidir una edició crítica de l’obra sota la tutoria del professor LeBran Chastel.

Arribats a aquest punt cal recordar que Perec va ser documentalista entre 1961 i 1978 al Centre de Neurofisiologia de la Faculta de Medicina de Saint-Antoine. Aquest bagatge li permet fer una exposició molt creïble sobre les tendències mèdiques del segle XVII, descrivint els enfrontaments entre les diferents escoles i citant amb total correcció unes quantes referències bibliogràfiques. El resultat és mitja dotzena de pàgines d’erudició més aviat feixuga que m’han arribat a impacientar. A sobre tot conclou força malament pel pobre doctor Dinteville.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCV. Rorschash, 6

 

A la tauleta de nit de Rémi Rorschash hi ha un marc de fusta amb quatre fotografies d’Olivia Norwell. Totes són descrites amb detall, però jo em quedo amb la que mostra a Rémi i Olivia en una vespa passant per davant de Stazione Termini, com si fos la pel·lícula Vacances a Roma. Com ja s’ha dit abans, Rorschash està vell i malalt, passa molt de temps entrant i sortint de clíniques i hospitals. Tot sembla indicar que ja no tornarà mai més a aquest dormitori, que està adquirint un aire mortuori. 

Aquesta habitació va ser el saló-menjador dels Gratiolet durant quatre generacions, des del final dels anys 1880 fins al principi dels anys 50. Aquest fet dona peu a explicar la història de la construcció de l’edifici en un raval encara ple de petites indústries i on a partir de 1883 es va anar aixecant la colossal Llibertat de Bartholdy. Samuel Simon hi tenia un negoci de venda de fusta i el seu veí Norbert Crubellier era arrendador de cotxes de punt. Al principi van resistir-se al corrent urbanitzador que dominava el barri, però quan es van trobar envoltats d’immobles residencials van haver de claudicar. Així és com va néixer el carrer Simon-Crubellier. Resulta curiós que a Les choses (1965), la primera novel·la de Perec que es va publicar, ja hi ha una menció al nom Crubellier:

Ils partirent donc. On les acompagna à la gare, et le 23 octobre au matin, avec quatre malles de livres et un lit de camp, il embarquaient à Marseille à bord du Commandant-Crubellier, à destination de Tunis.

Juste Gratiolet, que compartia negocis amb Simon, va adquirir una parcel·la. Se’ns diu que totes les cases foren construïdes per l’arquitecte Lubin Auzère [un eco del pintor Lubin Baugin que ja ha aparegut diverses vegades] i el seu fill Noël:

tots dos eren arquitectes honrats, però mancats d’imaginació, i van construir cases gairebé idèntiques: façanes de carreus i darreres de fusta, balcons al segon i al cinquè pis, i dues plantes sota teulat, una de les quals tenia mansardes.

Juste no va viure gaire a l’edifici, s’estimava més viure a la seva masia del Berry. El capítol dedica els seus últims paràgrafs —deixant de banda les habituals descripcions de quadres— a les vides d’Émile i François, fill i net de Juste, i a la progressiva desaparició del patrimoni Gratiolet de l’edifici, ara reduït al piset que ocupen Olivier i la seva filla.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCIV. Escales, 12

Continuació de la temptativa d’inventari d’objectes trobats a l’escala iniciat al capítol LXVIII. En destacaré:

• mitja dotzena de sotacopes de suro envernissat que representen llocs emblemàtics de París [en espanyol tradueixen sous-verres per «cuadritos»]
• Programa del cinema Le Caméra de febrer de 1960. S’anuncia Lola de Jacques Demy, que es va estrenar el 1961. L’obligació d’incloure algú que agafi un tros de fusta, fa posar a Perec Tiens bon la barre, Jerry de Gordon Douglas (amb Jerry Lewis). En realitat el títol en francès era Tiens bon la barre, matelot i el director Norman Taurog. Sí que existeix Tiens bon la rampe, Jerry dirigida per Gordon Douglas, però és de 1966. En la traducció catalana han posat el títol original del film de Taurog (Don’t Give up the Ship) tot atribuint-lo a Douglas. En anglès no es compleix la trava de la fusta. El títol del film hongarès Nem szükzéges, hogy kilépj a házbol vol dir No és necessari que surtis de casa. El seu director imaginari Gabor Pelos té les mateixes inicials que Perec.
• un llibret atrotinat de calembours obert per la pàgina dedicada al mon de la impremta. Per exemple en francès es mostra Visitez l’Italique!, que juga amb Italie i Italique (cursiva), o Un compartiment de première casse, que juga amb casse (caixa d’impressor) i classe. Com és habitual l’edició espanyola manté els calembours de l’original i els explica en nota al peu. La versió catalana en fa de propis, com «anar a impremtes i rodolins» (que trobo força bo)
• una postal de la sèrie educativa «Els grans escriptors americans» dedicada a Mark Twain. En el resum biogràfic s’inventen que «disfressat d’afganès va fer un pelegrinatge a les ciutats sagrades d’Aràbia»
• set fitxes de marbre (disposades tal com es pot veure a dalt) col·locades al replà del tercer pis i que reprodueixen la posició que en el joc del go s’anomena Ko o Eternitat

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCIII. Tercer dreta, 3

Étienne Cabet

La tercera estança d’aquest pis buit està totalment pintada de laca negra i sense mobles. A la paret hi ha 21 gravats en acer disposats en una alineació de 3 x 7. Perec, evidentment, descriu el contingut dels gravats, que serveixen per atendre els requeriments del capítol (de fet aquest és tot el seu contingut). Per no ser carregós només en comentaré alguns: 

• un compositor famèlic que escriu febrilment en una mansarda una òpera, L’onada blanca, amb el títol ben llegible [Al capítol III, ubicat en aquest mateix pis, es parlava de la secta de «Els Tres Homes Lliures» també coneguda com «L’Onada Blanca»]
• un retrat d’Étienne Cabet, fundador del diari Le Populaire i autor de Viatge a Icària, que va intentar, sense èxit, establir una colònia comunista a Iowa abans de morir l’any 1856 [Enormement popular en el seu dia, d’ell prové el nom de la nostra Avinguda Icària. També va escriure sobre els bombardeigs de Barcelona de 1842]
• dos homes en frac, asseguts en una taula fràgil i jugant a cartes; amb un examen més atent ens adonaríem que en aquestes cartes hi ha reproduïdes les mateixes escenes que figuren als gravat [Un nou cas de «mise en abyme»]
• el fisiòleg Claude Bernard rebent de mans dels seus alumnes un rellotge d’or, amb motiu del seu quaranta-setè aniversari [El pare de la medicina experimental devia fer els 47 anys cap al 1860]