La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXX. Marquiseau, 2

 

Una mandora no és...

... una mandola

En una cambra de bany un home i una dona agenollats dins d’una banyera mig plena d’aigua. Ell li llepa el pit esquerre, mentre que ella li agafa el penis amb la mà dreta. Un gat negre jove amb una taca blanca sota el coll s’ho mira. Sense que el text ho precisi es dona per entès que són Philippe i Caroline Marquiseau. El gat sí que sabem que es diu Petit Polzet.

En aquest apartament vivien els Échard. Quan la seva filla Caroline es va casar als vint anys amb el seu company de la facultat d’història Philippe Marquiseaux, el jove matrimoni es va veure obligat a anar a viure a casa dels pares d’ella. La convivència entre la sogra i el gendre fou un desastre, malgrat els esforços pacificadors del senyor Échard —un bibliotecari jubilat, enderiat per recollir proves que demostressin que Adolf Hitler continuava viu—. El conflicte es prolongà durant anys i arribà fins les agressions físiques. Només se solucionà amb la mort de la senyora Échard, ennuegada per una espina. El vidu es va retirar a una cabana que tenia prop d’Arles. Poc després morí el pare de Philippe —ric home de negocis que desaprovava el matrimoni del seu fill— de manera que heretà una fortuna. Després d’acabar els estudis va obrir una agència publicitària d’èxit dedicada als artistes del music-hall entre els quals Arthur Rainbow (joc de paraules amb Arthur Rimbaud; a posteriori veig que el va inventar Nabokov a Lolita).

***

El número de la casa de camp del matrimoni és el 50 de Jouy-en-Josas, de manera que és combina la referència a les coordenades del capítol amb les teles de Jouy que ja hem trobat diverses vegades.

Voldria discrepar sobre algunes solucions de traducció. La frase «tot i no obtenir el seu certificat va acabar finalment la llicenciatura» no té gaire sentit. Ho substituiria per «tot i no obtenir la beca», com ja s’han traduït en un altre lloc les sigles IPES.

El postre que Philippe no suportava i que va ser motiu d’agressió a la sogra s’ha traduït com «pa amb oli», però el «pain perdu» és molt similar a les torrades de Santa Teresa.

L’únic objecte de valor que posseïa Philippe era una «mandore» o sigui una «mandora» (o gallizona o gallichon), instrument medieval de la família dels llaüts. S’ha traduït com a «mandola», un instrument de la família de la mandolina i que es toca, per tant, amb un plectre. 

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXIX. Tercer dreta, 2

(...) sota un petjapapers de bronze que representa el famós Ares reposant d'Escopes, una sotacopa plena de raves; cogombres, albergínies i mangos ja assecats i una resta d'enciam a punt d'agrejar-se...

Recordem que en una altra cambra d’aquest pis està tenint lloc el ritual iniciàtic de la secta dels Tres Homes Lliures. Però en aquest gran saló tot suggereix l’endemà d’una festa. Per una porta oberta es veu avançar una noia adolescent amb un got de llet a la mà. Una altra noia d’edat similar jeu en un divan, vestida només amb una caçadora de niló. L’escena, eròtica i misteriosa, fa pensar en quadres de Paul Delvaux o Balthus; però tot el capítol en realitat és una prolixa descripció del paisatge una mica desolador que queda després d’una celebració, un monumental bodegó on es barregen les menges fetes malbé, la vaixella bruta, les peces de roba desaparellada i les deixalles de tota mena.

Hi ha escampats un munt de discos dins i fora de la funda. Alguns criden l’atenció pel seu escàs to festiu:

• Les marxes i fanfares de la Divisió Blindada.
• El llaurador i els seus fills explicat en argot per Pierre Devaux [Pierre Devaux (1901-1966) escriptor i periodista, especialista en argot.]
• Fernand Raynaud: el 22 a Asnières. [Fernand Raynaud (1926-1973) humorista i artista de music-hall. Ignoro què va passar a Asnières i no sé si el 22 es refereix a un any.]
• Ja que les coordenades del capítol són (6-8), no sorprendrà que apareguin en un disc titulat Maig del 68 a la Sorbona.
• Una versió de La Tempesta di Mare de Vivaldi, interpretada al sintetizador per Léonie Prouillot, que és un altre personatge de Pierrot mon ami, la novel·la de Raymond Queneau.
• El disc d’or d’Yvette Horner, sobre el qual s’hi ha vessat un pot de mostassa. Yvette Horner (1922-2018) va ser una acordionista tremendament popular a França. Va saltar a la fama actuant al final de totes les etapes del Tour del 52. Sylvain Chomet la va homenatjar amb el personatge de Roberte Rivette a Les Triplettes de Belleville.

Yvette Horner al Tour de France

Les capses obertes, els embalatges desfets, les cintes i els cordills indiquen que s’acaba de celebrar una festa d’aniversari. Entre els regals a la vista:

• «Un petit mecanisme de capsa de música que presumiblement deu tocar Happy Birthday to you.»
• Un dibuix a la ploma del pintor noruec Thordvaldsson, possiblement imaginari. Representa un noruec vestit de nuvi amb el ganivet escandinau al cinturó—«el Dolknif que porta sempre el veritable noruec», com es llegeix en un fragment de la novel·la de Jules Verne Un billet de loterie (1886).
• Un cartell publicitari antic de la ginebra Hulstkamp
• Un dibuix titulat The Punishment de William Falsten (1873-1907), caricaturista americà del que no he trobat rastre, però que és homònim d’un enginyer, personatge de Le Chancellor (1874) de Jules Verne.

un cambrer d’ulls maliciosos, amb una pipa de terrissa a la mà, que s’està servint una copeta de ginebra Hulstkamp, copeta que, d’altra banda, en un petit cartell falsament «en abisme», just darrere seu, ja es disposa a tastar mentre una multitud s’afanya a envair la taverna

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXVIII. A les escales, 3

Paisatge típic de Socotra 

Fou a les escales on fa tres anys Valène va topar-se amb Bartlebooth per última vegada. El va trobar envellit i com absent, no es van entrecreuar les mirades. Després de disset anys reconstruint més de quatre-cents puzles, el seu entusiasme inicial s’havia dissipat. La tasca cada cop li semblava més dificultosa i més buida de sentit.

Per a Bartlebooth només eren els estrafolaris peons d’un joc sense fi les regles del qual havia acabat oblidant —sense saber ni tan sols contra qui jugava, ni quina era l’aposta, ni quin l’objectiu— bocinets de fusta amb retalls capritxosos que es tornaven objectes d’un malson, matèria única d’una lletania solitària i rondinaire, components inerts, ineptes i sense escrúpols d’una recerca mancada d’objectiu.

Crec que és en aquest capítol on es menciona per primer cop el gran projecte del pintor Valène: el quadre que mostrarà l’edifici seccionat amb totes les històries i habitants que acullen les seves parets; és a dir, la representació visual del que narra la novel·la.

La idea mateixa del quadre que projectava fer, les imatges vistents i escampades del qual havien començat a poblar els més petits instants de la seva vida, a moblar els seus somnis, a forçar els seus records, la idea mateixa d’aquell edifici esventrat que mostrava ben nues les fissures del seu passat, l’ensulsiada del seu present, aquell revoltim d’històries grandioses i irrisòries…

Pensa llavors Valène en els habitants actuals de la finca petrificats com si estiguessin esperant la mort. I d’aquí passa a tots aquells desapareguts, bé perquè es van traslladar a una altra banda, bé perquè se’ls endugué la mort. Rememora, o potser prediu, una sèrie d’esdeveniments dels que encara no hem tingut notícia, però que trencaran la rutina quotidiana del veïnat.

Ja en un futur no gaire llunyà serà el mateix edifici el que desapareixerà —per culpa d’un nou pla urbanístic, per l’apertura d’un nou bulevard, per l’engrandiment del parc Monceau…—, o definitivament per una ambiciosa promoció immobiliària [de la qual s’adjunta extens fullet informatiu].

***

En aquest capítol es cita la rue des Pyramides; al capítol anterior se’ns informa que l’avi d’Emilio Grifalconi va visitar les piràmides; un capítol abans era una postal del camp de la Batalla de les Piràmides penjada a l’avantcambra de Bartlebooth. Queda clar que «piràmide» és un dels leitmotiv de la novel·la.

Ports mencionats al capítol: Majunga i Diego Suárez, tots dos a Madagascar (actualment, Mahajanga i Antsiranana, respectivament), les illes Comores i les Seychelles, Socotra, Moka (Iemen) i Hodeida (avui Al-Hodeïda, també al Iemen. Com es pot veure, baules d'un itinerari per diversos ports de l’Índic.

El príncep Luigi Voudzoï, a qui havien robat un famós diamant, és un personatge de la novel·la de Raymond Queneau Pierrot mon ami.

«Dodéca» és dotze en grec. Que un gosset s’anomeni així sembla que només serveix perquè la portera l’anomeni Dodécaca pel seu costum de defecar a les escales.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXVII. Rorschash, 3

Castell de la Muette

Comença el capítol amb la descripció del retrat convencional d’una família. Són els Grifalconi: el pare Emilio, la seva muller Laetizia, quinze anys més jove que ell, i els bessons Vittorio i Alberto, ocupants del pis als anys cinquanta, molt abans que Gratiolet el vengués a Rorschash. Emilio Grifalconi era un ebenista de Verona contractat per restaurar el mobiliari del castell de la Muette [històric edifici proper al Bois de Boulogne que, en la seva quarta versió, havia estat construït a instàncies de Henri de Rothschild a principis dels anys 20]. 

La bella Laetizia tenia tot el barri enamorat, en especial el llogater del cinquè dreta, Paul Hébert. Detingut l’any 1943 amb divuit anys, ran de l’atemptat que va acabar amb la vida del capità Dittersdorf i els tinents Nebel i Knödelwurst, fou deportat a Buchenwald. Alliberat l’any quaranta-cinc, passà set anys en un sanatori dels Grisons. Quan va tornar a França esdevingué professor de física i química al col·legi Chaptal. Els seus alumnes li donaren el sobrenom de pH.

El cognom Dittersdorf homenatja al compositor i violinista austríac Karl Ditters von Dittersdorf (1739 - 1799). «Nebel» és boira en alemany. Knödelwurst és un plat de la cuina alemanya consistent en una salsitxa Knackwurst recoberta de massa de patata i fregida a la paella. El prestigiós Lycée Chaptal d’ensenyament secundari encara existeix avui dia. Rep el nom del químic Jean-Antoine Chaptal (1756-1832), descobridor del procés pel qual augmentava la graduació del vi afegint-hi sucre.

La relació entre Laetizia i Paul constitueix el que s’anomena «Història de la bella italiana i el professor de física i química». Inclou una declaració d’amor que Laetizia envià a Paul, la qual reprodueix al peu de la lletra (però amb el gènere canviat) la carta que Gustave Flaubert envià a la seva amant Louise Collet el 13 de setembre de 1846.

Quan va expirar el seu contracte, Emilio se’n tornà a Verona amb els bessons. Abans però li encarregà a Valène un retrat de la família que inclogués també a la fugitiva Laetizia. Aquest és el quadre que hem vist descrit a l’inici del capítol.

Emilio agraït li regalà dos objectes preciosos al pintor. El primer era una falç d’or, com les que feien servir els druides per collir el vesc. No sé si la segona aventura d’Asterix hi té alguna relació. El segon regal semblava una tofa de corall gris, però el seu origen era molt més estrany. No diré res més, llegiu-ho!

A continuació hi ha una descripció de com és actualment el saló dels Rorschash. L’únic que em sembla destacable és la presència d’un joc de jaquet electrònic anomenat Feedback-Gammon. El pis de Hébert ara l’ocupa Geneviève Foulerot i el seu infant de mesos. Del parador del físic i químic en sabem alguna cosa gràcies al jove Riri, del cafè-estanc de la cantonada, que havia sigut alumne seu i se’l va trobar l’any 70 a Bar-le-Duc (Lorena), quan feia la mili. L’escena és deliciosament melancòlica.

La vida manual d’ús: la trava de les coordenades

 

Les regles que es va imposar Perec per escriure el seu llibre estan perfectament documentades i constitueixen per si soles un meravellós mecanisme per construir novel·les, però també poden ser aclaparadores pel lector inquiet que no vol passar res per alt. Fins fa dos dies no era conscient (o no recordava) algunes de les traves (contraintes) suplementàries que l’autor s’havia marcat. En alguns casos eren restriccions només aptes per a experts en Perec —posar a cada capítol una al·lusió a algun dels seus llibres— o directament indetectables —referir-se a algun esdeveniment quotidià succeït durant la redacció del capítol—.

Molt més senzill és enfrontar-se al que podríem anomenar la trava de les coordenades. Recordem que a efectes estructurals l’immoble del carrer Simon-Crubellier es pot contemplar com un escaquer de 10x10. Perec n’estableix un sistema de coordenades, on una primera xifra indica la planta, començant a comptar des del terrat, i la segona marca la posició horitzontal d’esquerra a dreta. Amb aquest sistema cada casella de la graella s’identifica per una dupla (x,y). A partir d’aquí la concatenació de la x i la y formaran una xifra que Perec s’obliga a fer aparèixer. 

Per exemple, el capítol I té lloc a les escales, a la tercera planta, i correspon a la casella (6,6): «una fitxa de dòmino amb el doble sis». En el capítol II, coordenades (7,8): «Va redactar un informe tècnic de 78 pàgines sobre l’organització de les excavacions». Per no fer-me exhaustiu, al capítol que acabem de veure, el punt (6,3), llegim a l’esquela que Gaspard Winckler va morir als 63 anys. Com es pot veure, i no és cap sorpresa, Perec fa servir les seves restriccions amb força imaginació i, com ja sabem, de tant en tant se les salta per a desesperació dels completistes.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXVI. Bartlebooth, 1 (cont.)

Un Chenard et Walker

La segona part del capítol XXVI és la que el converteix en un dels més importants del llibre, perquè és aquí on es desvela amb detall el gran projecte de Bartlebooth, el fil conductor de tota la novel·la. S’inicia el mil nou-cents vint-i-cinc, quan un jove Bartlebooth li demana al pintor Serge Valène classes diàries de pintura a l’aquarel·la durant els propers deu anys. Pot semblar un període de temps excessiu, però la veritat és que el jove aprenent ni tenia cap experiència artística —amb prou feines havia agafat un llapis en la vida— i a més es va mostrar completament negat per la tècnica. El llarg procés que fou necessari per dominar el subtil art de l’aquarel·la així ho demostra. 

Alguns noms propis que van apareixent durant les classes de Valène:

• Priscilla era el nom de la mare de Bartlebooth
• Fawcett fou el xofer anterior a Kléber. Conduia una gran limusina Chenard et Walcker negra i blanca.
• Indrets on mestre i alumne anaren a practicar el dibuix al natural: el bosc de Fontainebleau, Senlis, Enghien, Saint-Germain, la vall de Chevreuse.
• La cadira plegable Pinchart per treballar a l’aire lliure. No n’he trobat cap imatge, però el seu disseny bé podria ser obra del pintor Auguste-Émile Pinchart, gendre de la ballarina Carlotta Grisi, ja apareguda en aquestes pàgines.
• El paper Whatman, marca històrica britànica que actualment es dedica al paper de filtres de laboratori.
• La paleta de Bartlebooth: negre d’ivori, sèpia acolorit, terra de Siena cremada, ocre groc, groc indi, groc de crom clar, vermelló, laca de rogeta, verd Veronès, verd oliva, ultramar, cobalt, blau de Prússia i unes gotetes de blanc de zinc de la senyora Maubois. 

La paleta de Cezanne

«En deu anys tot es pot aconseguir, i ho aconseguirà, però per què vol dominar a fons un art que d’entrada li és completament indiferent?» «No m’interessen les aquarel·les, sinó el que en vull treure.» «I què en vol treure?» «Doncs puzles, és clar», va contestar Bartlebooth sense la més petita vacil·lació. 

Un home com ell, immensament ric i sense cap afició particular, bé podia dedicar els seus millors anys a acomplir una empresa absolutament arbitrària. Ben aviat tingué clar que el projecte s’havia de regir per tres principis directius. Primer, no havia de ser una proesa o un rècord; havia de ser difícil però factible, i controlat en la seva totalitat. Segon, no es deixaria res a l’atzar. Tercer, havia de ser un acte gratuït i circularment perfecte, que a mesura que s’anava completant s’aniria destruint, deixant a la seva fi el mateix buit que hi havia hagut al seu inici.

Segons el programa que s’havia organitzat, després de dedicar deu anys (1925 - 1935) a l’aprenentatge de l’aquarel·la, havia de passar vint anys (1935 - 1955) recorrent el món, pintant a raó d’una aquarel·la cada quinze dies, cinc-centes marines de format 65x50 o 50x64. Cada cop que n’enllestís una, l’enviaria a Gaspard Winckler, que la convertiria en un puzle de set-centes cinquanta peces. Entre 1955 i 1975 Bartlebooth, ja retornat a França, reconstruiria ordenadament els puzles. A mesura que es completaven, les marines serien separades del seu suport, transportades al lloc on havien sigut pintades i submergides en una solució que deixaria el paper blanc com el primer dia.

Així, no quedaria cap senyal d’aquesta operació que durant cinquanta anys hauria absorbit completament el seu autor.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXVI. Bartlebooth, 1

Valery Larbaud

Després d’haver llegit el seu nom diverses vegades en pàgines anteriors, finalment arribem als apartaments de Bartlebooth. Com ja ha notat gairebé tothom, el cognom és una hibridació del Bartleby —«preferiria no fer-ho»— de Herman Melville i de A. O. Barnabooth, pseudònim ocasional de l’escriptor francès Valery Larbaud (1881 - 1957).

Ens trobem en una avantcambra pràcticament buida, amb les parets pintades de blanc. Destaca un tauló de suro on hi ha enganxades diferents postals. Donat el gran projecte de l’amo de la casa, no és estrany que la majoria correspongui a ports de mar: el mercat de peix a Damiette (al delta del Nil), l’antic moll de baleners a Nantucket (el port de referència a Mobby Dick) o el passeig dels Anglesos a Niça… Hi ha la reproducció d’un dibuix on Pisanello ofereix a Leonello d’Este quatre medalles d’or, que no he sabut trobar, però sí una de les possibles medalles fetes per Pisanello amb el perfil de Leonello.

Per acabar hi ha l’esquela de l’artesà Gaspard Winckler, l’indispensable col·laborador de Bartlebooth, mort dos anys enrere a l’edat de 63 anys.

Els tres criats de Bartlebooth són a l’estança. El majordom Smautf està dret prop de la finestra, Hélène, la minyona per a tot, fa un repunt a la màniga d’una jaqueta i Kléber, el xofer, resol un solitari amb 52 cartes. Prop de les cartes hi ha una novel·la americana de George Bretzlee titulada The Wanderers. Com que està ambientada als medis jazzístics novaiorquesos dels anys cinquanta, no la podem confondre amb la novel·la de Richard Price. Pel que fa al fictici autor, bé podria ser una variació del nom de Perec i la paraula «bretzel», subtil homenatge a un cognom jueu, que com tants altres del seu poble, es va veure obligat a ser modificat (Peretz -> Perec) per facilitar-ne la integració.

Smautf és al servei de Bartlebooth des de fa cinquanta anys. En canvi Kléber fou contractat el 1955, quan Bartlebooth i Smautf tornaren de la seva gira mundial. En aquell moment també es va incorporar al servei una cuinera, la senyora Adèle, una ajudant de cuina, un cellerer maître d’hôtel, una planxadora, un criat i un lacai. Amb el pas dels anys i la reducció de la vida social de l’amo, el servei ha quedat limitat al tercet present.

Els dos últims anys Bartlebooth a penes ha sortit del pis. Pot passar quaranta-vuit hores sense donar senyals de vida, dormint vestit i rosegant galetes de gingebre. Excepcionalment s’avé a seure al menjador per prendre un ou passat per aigua, una mica de haddock escalfat [haddock poché] i una tassa d'infusió de berbena.