La vida manual d’ús: CAPÍTOL LX. Cinoc, 1

 

VÉLOCIMANE o VELOCÍPEDE?

Som a la rònega cuina de Cinoc. Hi ha quatre calendaris quecos dels anys 1972, 1973, 1974 i 1975. També l’aquarel·la d’uns clavells amb la inscripció «PINTAT AMB LA BOCA I ELS PEUS» (quins records!) Cinoc és un vell magre i llardós que menja sardines en escabetx directament de la llauna.

És a l’immoble des de l’any 47 i la seva arribada va suposar pels veïns un problema, perquè ningú sabia com s’havia de pronunciar el seu cognom. El bibliotecari senyor Échard va sistematitzar les pronúncies en 20 possibilitats: SINÓS, SINOK, SINOTX, SINOIX… Quan li van preguntar a l’interfecte va resultar que ell tampoc ho sabia.

L’ofici de Cinoc era el que ell mateix anomenava «matamots», és a dir, es dedicava a eliminar dels diccionaris Larrousse aquelles paraules que havien caigut en desús. Es diu que quan es va jubilar l’any 65, després de cinquanta-tres anys de feina [com que a l’índex s’informa que Cinoc va néixer el 1900, això vol dir que va començar a treballar als 12 anys!] havia espurgat milers de mots de tota mena. Evidentment Perec en menciona alguns amb el seu habitual esperit juganer. Així parla de l’inexistent «velocimane», que per la definició adjunta devia ser un velocípede. I al costat del dramaturg ben real François Albergati Capacelli hi posa el poeta inexistent Albert de Routisie (1834 - 1867), la filla del qual (Irene) va publicar-li algunes novel·les pòstumes. Tanmateix el poeta Louis Aragon va emprar el pseudònim Albert de Routisie per publicar la seva novel·la pornogràfica El cony d’Irene.

Un cop jubilat Cinoc va emprendre un projecte personal: redactar un diccionari de paraules oblidades; però no pas per consignar-hi obscurs personatges històrics o exòtiques espècies d’escarabats, sinó «per salvar paraules senzilles que encara li deien alguna cosa». A tal fi va començar a llegir-se els diccionaris antics que hi havia a la biblioteca pública del districte XVII (el Lachâtre, el Vicarius, el Bescherelle pare…) Després va inscriure’s a la biblioteca Sainte-Geneviève i va posar-se a llegir els autors que estan inscrits a la façana.

Alguns dels autors de Sainte-Geneviève

Sembla ser que a la façana hi ha escrits 810 noms d’autors i savis ordenats per ordre cronològic, des de Moisès a Berzelius (químic suec del segle XIX). No cal dir que Perec cita un munt d’aquests escriptors que Cinoc va llegir i, per descomptat, hi cola alguns que no estan entre els escollits o simplement són inexistents. Hi ha uns quants que han estat extrets de Moby Dick on Melville detalla una llista d’autors que han escrit sobre les balenes: Aristòtil, Plini, Aldovrandi, Sir Thomas Browne… D’altres figuren al Tristram Shandy de Sterne i diria que són majoritàriament apòcrifs (Sigonius, Rubenius…) Invencions a partir de la realitat, la llegenda o la ficció són Triptolème, gramàtic grec del segle VII, o Aronnax, personatge de Verne, que a l’índex onomàstic apareix amb els anys de naixement i mort de l’escriptor de Nantes.

També les mostres de paraules recollides al diccionari de Cinoc barregen mots genuïns:

TERGAL, E (adj.)

(llat. tergum, esquena) Relatiu a l’esquena dels insectes.

VIRGOULEUSE (s.f.)

Pera d’aigua hivernal.

Amb invencions de Perec:

URSULINE (s.f.)

Escala petita acabada en una plataforma estreta on els firaires feien pujar les cabres ensinistrades.

[en realitat designa una religiosa]

LOUPIAT (s.m.)

Pop. Borratxo. «Estava ben arreglada amb el seu loupiat de marit» (Émile Zola)

[vol dir «geperut»]

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LIX. Hutting, 2

Malgrat que disposa d’un gran taller, Hutting fa servir una petita peça del seu apartament per exercir la seva actual dedicació al retratisme, on sotmet els seus clients a llargues sessions posant. L’única decoració són tres cartells fixats als plafons d’acer amb imants en forma de mitges bales [Cal aclarir que es refereix a les bales del joc infantil, no a les municions.] Representen una reproducció del Tríptic del Judici Final de Rogier van der Weyden, el cartell de la pel·lícula Les Orgueilleux d’Yves Allégret i un menú d’aires art nouveau.

Quan Hutting va donar per acabat el seu «període boirós» i el del «mineral art», va decidir dedicar-se al retratisme, àmbit en el qual comptava amb molts clients potencials. Però abans de posar-s’hi, li calia trobar un protocol que li donés les directrius per elaborar cada quadre. Després d’alguns intents sense sortida, el relatiu fracàs…

el va empènyer a afinar una mica més allò que el crític d’art Elzéar Nahum, el seu defensor oficial, anomenava amb gràcia les seves «equacions personals»: aquestes li van permetre descobrir, a mig camí entre el quadre de costums, el retrat real, la pura fantasia i el mite històric, alguna cosa que va batejar com «el retrat imaginari»: va decidir realitzar-ne vint-i-quatre, a raó d’un cada més, seguint un ordre precís, al llarg dels dos anys següents (…)

La llista dels vint-i-quatre quadres no pot ser més excèntrica, amb títols com «Nero Wolfe sorprèn el capità Fierabras forçant la caixa forta del Chase Manhattan Bank» o «El gos camacurt [basset a l’original] Optimus Maximus arriba nedant a Calvi i nota amb satisfacció que l’alcalde l’espera amb un os». S’explica prolixament qui ha encarregat cada quadre i com es relaciona el que hi apareix amb la persona que aportarà els diners, de vegades per camins força refistolats. 

Secretament cada quadre es relaciona també amb un dels membres de l’Oulipo de l’època. La connexió sovint és fosca i té molt a veure amb les obres respectives de cadascú. Almenys la pintura que correspon a Perec —i que és també la que s’havia de quedar Hutting— és clara: «El pintor Hutting pretén obtenir d’un inspector d’hisenda una perequació dels impostos.»

Segons el text, el quadre que van encarregar els Altamont («Coppélia ensenya a Noè l’art nàutic») és el número 1, tot i que a la llista figura com el número 2. Es tracta d’un error de l’original que ja es va corregir en edicions posteriors, però que en català s’ha mantingut, tot i que se suposa que aquesta és una edició revisada. L’edició castellana almenys assenyala la incongruència en una nota al peu. 

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LVIII. Gratiolet, 1

Possible autoretrat de Giorgione

Olivier Gratiolet i la seva filla Isabel de tretze anys, els últims descendents dels propietaris originals de la finca, viuen al setè en dues habitacions del servei (tot i que el títol del capítol no ho indica). Olivier està llegint un llibre d’anatomia i el té obert per una làmina de Zorzi da Castelfranco (el nom venecià del misteriós pintor Giorgione i, per tant, difícilment deixeble de l’anatomista medieval Mondino di Luzzi, com s’afirma). L’acompanya un text de l’escriptor renaixentista François Béroalde de Verville, on es descriu amb tot detall un cadàver en avançat estat de putrefacció. Isabel mentrestant intenta aixecar un ambiciós castell de naips. Cap dels dos para atenció a la televisió, on la locutora anuncia la programació del vespre: una fantasia policíaca i l’estrena mundial d’una òpera basada en Victor Hugo.

Per discernir quin lloc ocupa Olivier dins de la família Gratiolet, cal recordar els esdeveniments que es narraven al capítol XXI així com l’arbre genealògic que allà es mostrava (pàgina 101 de l’edició catalana). Fill de Louis, funcionari del Ministeri d’Aigües i Boscos. a qui van encarregar l’ordenació del parc natural de Saint-Trojan d’Oléron. Olivier, mal estudiant, va criar-se cavalcant per les platges de l’Atlàntic. Hauria estat un bon mosso de quadra, si la guerra no hagués esclatat. La va superar relativament indemne i a la seva fi es va trobar que era l’únic supervivent de la família Gratiolet.

La guerra d’Algèria el va tornar a mobilitzar i l’esclat d’una mina va obligar que li amputessin una cama. A l’hospital va enamorar-se d’una infermera que acabaria sent la mare de la seva filla Isabel (o Isabelle, que els traductors no són sempre consistents). Morta la mare en tràgiques circumstàncies, ara la filla ha d’ocupar-se del pare i sembla que s’ha tornat una mica gòtica.

Olvier sembla obsessionat per demostrar que la teoria de l’evolució és una impostura i que la fisiologia de l’ésser humà és francament millorable. Per ampliar els seus magres ingressos, es dedica a dibuixar (malament) jeroglífics per a un setmanari de passatemps. A l’original se’n reprodueix un exemple:

Le dernier représente un fleuve; sur la proue d’une barque, une femme assise somptueusement débordant de joyaux; sa tête est remplacée par la lettre «S»; à la poupe, debout, un personnage masculin à couronne comtale fait office de passeur; sur sa cape sont brodées les lettres «ENTEMENT». Réponse: «Contentement passe richesse.»

El traductor al castellà ho ha traduït tal qual i explica el joc de paraules en nota al peu. Bats i Lladó han fet la seva pròpia versió del jeroglífic: «El darrer representa un bitllet de banc que arrossega amb un cable gruixut un carro carregat de bens, tots amb una A gravada al llom. Solució: El diner porta bestiesa.»

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LVII. La senyora Orlowska (habitacions del servei, 11)

En aquesta habitació petita i endreçada viuen Elzbieta Orlowska i el seu fill Mahmoud de nou anys. Molt apreciada pels veïns de l’escala, se la coneix com la bella polonesa. 

Apart de dos llits, un d’ells amb barrots, i un llum amb branques de coure foradat (similar al del retrat dels Arnolfini de van Eyck), hi ha dues taules petites, un fogó de càmping i un cendrer octogonal. (Aquesta és una novel·la plena d’objectes octogonals.) També hi ha dos llibres a la vista:

• The Arabian Knights. New visions of Islamic Feudalism in the Beginnings of the Hegira de l’islamista irlandès (possiblement fictici) Charles Nunneley. Arabian Knights (cavallers àrabs) és pràcticament homòfon amb Arabian Nights, que és com es coneix en anglès el llibre de Les Mil i una Nits. Crec que el joc de paraules ja era vell quan Perec el va fer servir.
• Un novel·la policíaca de Lawrence Wargrave, El jutge és l’assassí, amb el següent argument: «X ha matat A fent per manera que la justícia, tot i saber-ho, no pugui inculpar-lo. El jutge d’instrucció mata B fent per manera que X sigui declarat culpable i executat sense haver pogut fer res per demostrar la seva innocència.» Amb lleugeres diferències aquesta és també la trama de Deu negrets d’Agatha Christie, on per cert el personatge del jutge es diu Lawrence John Wargrave.

La història de la senyora Orlowska comença quan tenia onze anys i la van enviar de colònies a França. Allà es va fer inseparable del tunisià Boubaker. Seguiren deu anys de separació, units per una correspondència freqüent. El seu matrimoni hagué de superar les traves que oposaven tant el Teló d’Acer com l’Islam i va trencar-se poc després del naixement de Mahmoud.

Ara du una vida tranquil·la, treballa com a traductora de l’àrab i es dedica exclusivament al seu fill. Estimada pels veïns, fins i tot l’indiferent Bartlebooth l’ha convidat a sopar un parell de vegades i li va ensenyar —fet inaudit!— un dels puzles que estava reconstruint, un port de pescadors de l’illa de Vancouver, Hammertown (del qual no he trobat cap referència).

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LVI. Escales, 8

La princesa amiga de Borges

Un altre capítol molt breu. Un client d’aire militar està trucant a la porta del doctor Dinteville. Du un diari sota el braç, a la portada del qual hi ha una notícia sobre la princesa de Faucigny-Lucinge, que era amiga de Borges i que surt citada a Ficciones.

Al replà, al costat de l’estora, hi ha un paraigüer i una pila de diaris lligats, perquè els recullin els estudiants. El diari del damunt és un butlletí de l’Institut Lingüístic de Lovaina. A l’edició catalana es reprodueix la portada sense traduir, mentre que a la d’Anagrama s’han pres la molèstia de traduir-la.

Apart de Marcel Benabou, que era membre de l’Oulipo i amic de Perec, a la portada hi surt un tal Boris Baruq Nolt, sota el qual s’amaga el conte de Borges Tlon Uqbar Orbis Tertius. També es citen Henri Bachelier i Stephen Albert, noms que es poden trobar als contes de Ficciones.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LV. Habitacions del servei, 10. Fresnel

Augustin-Jean Fresnel

L’any mil nou-cents dinou va venir a viure a l’edifici Henri Fresnel, un cuiner marsellès especialista en peix, marisc i primers plats de verdures. Se’ns diu que en honor del seu homònim llunyà havia creat una recepta de llenties guisades amb sidra. Com que no ho aclareixen els traductors, afegiré que l’homònim és Augustin-Jean Fresnel físic pioner en l’estudi de la natura de la llum. També cal recordar que en francès tant «lent» com «llentia» es diuen «lentille».

El mil nou-cents vint-i-quatre va casar-se amb Alice i poc després obriren un restaurant d’èxit, freqüentat per celebritats de l’època: Maurice Chevalier, l’aviador Nungesser, el joquei Tom Lane (potser apòcrif)… Però malgrat el reconeixement i l’arribada imminent d’un fill, Henry s’avorria. Un dia va desaparèixer per iniciar la carrera d’actor. Alice va intentar continuar amb el restaurant, mentre pujava el fill, però la seva història no és gaire interessant.

La de Fresnel, en canvi, és plena de peripècies i dona nom a quatre de les històries de l’índex: Història del cuiner enamorat del teatre, Història de la filla del banquer que volia dedicar-se al teatre, Història de l’americana excèntrica i Història de l’aviador argentí. Com ja es pot intuir pels títols, hi trobareu les aventures d’una companyia de comèdies itinerant (ecos de Hamlet), uns firaires que fan espectacles circenses, una milionària excèntrica i ex-reina de Broadway i un triomf final com a cuiner mediàtic. El retrobament final entre Alice i Henri no deixa de ser una gran escena anticlimàtica.

En aquest moment l’habitació l’ocupa un home d’uns trenta anys que, totalment despullat, es rebolca amb cinc nines inflables.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LIV. Plassaert, 3

 

Els invasius Plassaert seuen l’un al costat de l’altre al seu despatx. Encara que en Jean du una camisa hawaiana i l’Adèle, un vestit jaqueta vermell, l’escena recorda el famós quadre de Quentin Matsys El canvista i la seva dona, un dels leitmotiv de la novel·la. Enlloc de la balança on pesa les monedes, l’home té a les mans uns fermalls art-déco; mentre que la dona ha substituït el devocionari de l’original per llegir un diccionari d’egiptologia de 1560. Bats i Lladó fan una bona aproximació del francès arcaic al català de l’època (Josep Escuer, a la versió castellana, ni ho intenta):

Piràmides. Grans bastiments fets de pieira o de mahons quadrats, amples per bax e afuats per la puncta, com és la forma d’una flama de foch. Vós en porets vore dessús lo Nyl, pres de lo Caire.

Els Plassaert fa vint anys que es van conèixer, en un viatge turístic a la Mongòlia Exterior, on van descobrir la seva comuna afició als orientalismes. Des de llavors han anat bastint un petit imperi brocanter, ajudats per un intermediari holandès i un artesà de Makassar capaç de reproduir objectes de baquelita i de cel·luloide com si fossin de cinquanta anys enrere.

D’entre els molts objectes que han traficat destacaré un plat decorat:

Una broma de mal gust: un home fa la migdiada al jardí; un altre que s’ha atansat de manera subreptícia, li vessa algun líquid dins l’orella…

La «broma» no és altra que l’assassinat del pare de Hamlet pel seu germà Claudi. Hi ha altres plats amb acudits que la versió catalana adapta, mentre que la castellana torna a relegar-los a la nota al peu.

El tret més significatiu que caracteritza el matrimoni Plassaert és la seva gasiveria. Se n’adjunten alguns exemples, com el de servir whisky belga en una ampolla que n’havia contingut d’escocès, o la llibreta o Adèle anota cada despesa:

pa 0.90

llonguets 0,40

2 carxofes 1,12…